El claqué: un estil de ball que té molta història

Punxant a la imatge que teniu a baix podeu llegir un magnífic article sobre el claqué, un estil de ball que, tal i com va passar amb la música jazz i altres gèneres i estils musicals, va sorgir de les circumstàncies històriques de la fusió de cultures que es va provocar a nord-amèrica. Figures com Mr. Boojangles, Gene Kelly, Eleanor Powel, Judy Garland, Fred Astaire i Ginger Rogers són màximes representants d’este estil de ball, i tothom ha vist alguna vegada a aquests ballarins en acció en pel·lícules, però… fins a quin punt sabem l’origen d’este ball? Ací podeu averiguar-ho.

La increíble historia del piano de Bernal Heights

Estaba destinado al desguace: era (y es) un piano como hay mil otros, ya demasiado viejo para casi cualquier cosa. Pero las ideas mueven el mundo, y la que ha tenido Todd, su antiguo propietario, es precisamente eso: una idea. Ese piano, el que ya todos conocen como “el piano de Bernal Heights”, se ha convertido en estos últimos días en un fenómeno del que hablan los periódicos de medio mundo, además de una cita obligada para muchos habitantes de San Francisco.
Todd necesitaba desprenderse de ese piano. Pero quería hacerlo de una forma especial. Y para ello quiso encontrar un lugar inusual para vivir entre amigos una velada musical diferente: una última velada para decirle adiós a ese viejo instrumento.
Dicho y hecho. Todd y otras cinco personas, con una furgoneta, llevaron el piano hasta la cumbre del parque de Bernal Heights, desde cuya colina se goza de una extraordinaria vista sobre la ciudad. El sitio ideal para pasar una tarde de música al aire libre; lo normal habría sido una guitarra y una harmónica, pero… ¿por qué no hacer música con un piano, ya que tenían uno y ya no servía?
Sin embargo, se corrió la voz. La que debía ser una cita entre pocos conocidos congregó a más de 200 personas. Todavía no está claro cómo pudo ser, porque nadie se encargó de la difusión de la noticia. Pero allí estaba la gente, dispuesta a vivir una noche fuera de lo común. Pero esa noche pasó y el piano, al acabar, se quedó. ¿Olvidado? No.
En los días siguientes empezó a hablarse del piano de Bernal Heights, empezó a subir gente, por la noche empezó pronto a haber cola para tocar, y mucha gente sólo subía para escuchar. Escuchar y tocar lo que fuera: Mozart, jazz, Chopin, mucha new age. Y entre los intérpretes hay pianistas amateur, estudiantes avanzados e incluso algún que otro profesional, por lo visto.
Desde entonces,  Youtube se empezó a llenar de videos de todo tipo (algunos muy caseros, otros más elaborados), que dan una idea del ambiente y también del variado muestrario de estéticas que allí se alternan; hay posts que describen la experiencia que supone estar allí, y artículos en prestigiosos periódicos que hablan de la curiosidad del momento.
No sabían cuanto durará toda la aventura, quién se encargará de la afinación y el mantenimiento en el futuro. Pero la idea de Todd ha sabido crear el acontecimiento musical del verano, en San Francisco. Un acontecimiento que, como todos los eventos que realmente valen la pena, es en realidad una creación colectiva, surgida de la interacción y la participación de quienes han sabido ver en ese viejo piano vertical la ocasión para vivir la música de una forma diferente.
Fuente: Musikeon

L’univers en expansió: Stephen Hawking

Com que la música és ciència, no podem deixar passar el fet de que esta setmana ha mort l’astrofísic britànic Stephen Hawking. Aquest científic és especialment famós per la seua teoria sobre l’origen de l’univers amb el “Big Bang” i les seues teories sobre els forats negres. Ací teniu, en una imatge, una descripció de com creu ell que es va crear l’univers, a més de la seua idea de que l’univers és inmens, però finit.

Com a homenatge en aquest blog, i prova de que la música i els seus compositors estan relacionats amb el món científic i l’astronomia, adjuntem aquesta obra de Gustav Holst, titulada “Els Planetes”, concretament la part de “Mart, el portador de la guerra”:

 

El cànon “del cranc” de J. S. Bach

Bach era un gran compositor i el seu geni eixia quan “jugava” amb la música. La següent peça és un cànon invers retrògad, o com es sol anomenar de manera més informal, un cànon “de cranc”, ja que és una composició que forma dos melodies tocant-la al dret i a l’inrevés, i que, a més, les dos veus es poden tocar juntes i en forma de cànon. Una meravella que només el mestre de les tonalitats podria fer. En el següent vídeo queda molt ben il·lustrat.

 

“El fantasma de l’òpera”: beatbox i veu

El beatbox és una expressió vocal molt curiosa i que sempre sorprén pels gran intèrprets que ens podem trobar arreu de les xarxes socials. Heu probat a fer alguna vegada sons de beatbox amb la boca? Fixeu-vos en el beatboxer del vídeo! La cantant també té un registre de notes impressionant!

Vos deixe un altre video del mateix beatboxer amb cançons clàssiques:

“God bless us everyone”

Mentre assajaven la cançó adaptada “Ja ha arribat Nadal”, els vaig dir als alumnes de 6é que un dia hauriem d’escoltar la versió original d’esta cançó, que es diu “God bless us everyone”, escrita per Alan Silvestri (un compositor de moltíssimes bandes sonores), i que interpreta el fabulós cantant Andrea Bocelli com a cançó principal de la pel·lícula “A Christmas Carol”, de 2009.

Esta pel·lícula la vorem a l’escola el divendres, al “cinefòrum” nadalenc que hem programat, però us recomano vore-la també a casa en família. Encara que es tracta d’una història molt trillada (fins i tot l’ànec Donald, de Disney, ha fet una versió del conte de Charles Dickens), esta pel·lícula, protagonitzada per Jim Carrey en el paper d’Scrooge, està feta amb molt bon gust i amb una animació molt ben feta. En el seu moment vaig tindre la sort, a més, de vore-la en 3D i la veritat és que és impresionant veure així les escenes on Scrooge vola per damunt de les teulades del Londres del segle XIX, mentre tens la sensació de que la neu que cau et ve a la cara.

Com que no vam poder vore en classe al cantant Andrea Bocelli, us deixo ací el vídeo per a que el gaudiu. Apreciareu de seguida que la veu d’Andrea és impresionant i molt potent. També voreu que l’acompanyament d’una orquestra completa i cor és igualment fantàstic.

 

Gimnasia acrobàtica… impresionant!

Moltes vegades a classe de música parlem de la coordinació a l’hora de fer un ball, una coreografia… observeu estos ballarins japonesos. Participen en un tipus de competició que es diu gimnasia acrobàtica, i destaquen moltíssim per enllaçar diversos balls sense perdre el ritme ni la coordinació ni un moment. És increíble!