Cançons per a la darrera setmana d’abril

Esta setmana, encara que el dia del llibre ja ha passat, posarem a megafonia dos cançons: una d’elles escrita a partir d’un poema d’Antonio Machado i l’altra feta a partir d’un poema d’Ovidi Montllor, un poeta valencià, natural d’Alacant.

“Caminante no hay camino”

Este poema es diu “Caminante no hay camino”, i va ser musicat pel cantant Joan Manel Serrat. Podeu llegir la lletra ací i vore el videoclip:

Todo pasa y todo queda
Pero lo nuestro es pasar
Pasar haciendo caminos
Caminos sobre la mar

Nunca perseguí la gloria
Ni dejar en la memoria
De los hombres mi canción
Yo amo los mundos sutiles
Ingrávidos y gentiles
Como pompas de jabón

Me gusta verlos pintarse de sol y grana
Volar bajo el cielo azul
Temblar súbitamente y quebrarse
Nunca perseguí la gloria
Caminante son tus huellas el camino y nada más
Caminante, no hay camino se hace camino al andar

Al andar se hace camino
Y al volver la vista atrás
Se ve la senda que nunca
Se ha de volver a pisar
Caminante no hay camino sino estelas en la mar

Hace algún tiempo en ese lugar
Donde hoy los bosques se visten de espinos
Se oyó la voz de un poeta gritar
Caminante no hay camino, se hace camino al andar

Golpe a golpe, verso a verso
Murió el poeta lejos del hogar
Le cubre el polvo de un país vecino
Al alejarse, le vieron llorar
“Caminante, no hay camino, se hace camino al andar”

Golpe a golpe, verso a verso
Cuando el jilguero no puede cantar
Cuando el poeta es un peregrino
Cuando de nada nos sirve rezar
Caminante no hay camino, se hace camino al andar

Golpe a golpe, verso a verso

“Cançó del suburbi”

El poema es diu “Cançó dels suburbis”, i la canta la esplèndida cantant amb veu d’àngel que és Sílvia Pérez Cruz, acompanyada a la guitarra per Toti Soler. Podeu llegir el pomea i escoltar i vore el videoclip complet ací:

M’estimo l’horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d’aquest paisatge indiferent.

I em plau l’estona virolada:
gent d’amanida i berenar.
Una donzella espitregada
i una cançó que fa plorar.

I l’home humil que a l’aire ensenya
un front valent i un ull esclau,
i va amb la gorra i l’espardenya
i el farcellet i el vestit blau.

Aquí jo veig que el món se m’obre
fred i terrible com la mort.
I és tan mesquina i és tan pobra
la campaneta del meu cor!

Dels llagoters fuig la corrua
i en el meu rostre no hi ha vel
i em puc mirar l’ànima nua
sense cap mica de recel.

Estimo l’horta desolada;
el presseguer ensopit que es mor,
i l’arengada platejada,
porró de sang, tomàquet d’or.

Jo vaig seguint la vostra dèria,
homes estranys de bones dents,
que tornareu a la misèria
una miqueta més contents!

Durin els mals, durin les penes,
llàgrima, rosa, perla i bes.
Duri aquest cor i aquestes venes,
duri aquest ull que no veu res.

Vestit encès que el goig estripa,
dansa per mi! Home lleial,
vine, fumem la nostra pipa
damunt de l’herba virginal.

Diga’m les vives meravelles
del teu treball, del teu turment.
Sota el concert de les estrelles,
anem fumant tranquil·lament.

“Rock and Roll” (Els Catarres)

Els Catarres són un grup de música pop-folk català. Utilitzen instruments tradicionals com trompeta, trombó i violoncel, a més de les guitarres acústiques o la bateria.

Van començar en el món de la música de manera amateur (per afició), però amb la seua primera cançó, Jenifer, van rebre més d’un milió de visites a youtube, així que de cop i volta, en poc temps, ja tenien contractats més de 100 concerts. Una cosa curiosa que va fer este grup des del primer disc que van publicar és que van voler signar un contracte amb una discogràfica que els deixara distribuir la seua música gratuitament.

Ací teniu la cançó “Rock and Roll”:

 

“Walk like an Egyptian”

Esta cançó és d’un grup anomenat “The Bangles”, una banda d’origen americà. Esta cançó va eixir al mercat musical l’any 1986 i va suposar tot un èxit en les llistes del moment. El nombre de “singles” (discs amb una sola cançó) venuts va superar el milió.

L’autor d’esta cançó, que va escriure moltes altres cançons per a “The Bangles”, va ser Liam Sternberg, i la va escriure després de veure a la gent d’un “ferry” (un vaixell xicotet), moure’s pel vaixell d’una manera curiosa perquè intentaven mantindre l’equilibri mentre el vaixell estava en marxa. Aquesta manera de moure’s li va recordar a les figures dels antics egipcis.

Ací teniu un ball que podeu provar de fer, si voleu. Els alumnes de 4 anys de la nostra escola ja s’han aprés el ball!