“Mortimer” un cuento de Robert Munsch

Este cuento lo encontré ya hace un tiempo por youtube, y enseguida vi las posibilidades que tiene para nuestra clase de música. Los cuentos musicales son muy adecuados para contextualizar ejercicios de entonación y ritmo normalmente tratamos de manera “aislada”. En este caso, con este cuento podemos trabajar muy bien la entonación de la escala diatónica y de una canción que incluye el cuento.

El cuento es muy divertido: el protagonista, Mortimer, no quiere dormir, y cada vez que su madre, su padre o sus hermanos suben a su habitación para intentar que duerma, Mortimer acaba cantando una canción “a grito pelado” y la família, desesperada, no sabe qué hacer. Los elementos interesantes son tanto la canción del cuento como el subir y bajar escaleras cada vez que un familiar intenta hacer dormir a Mortimer. Podemos hacer que los niños entonen la escala diatónica o la pentatónica. También, si hacéis este cuento con niños más mayores podéis hacer que la frase “Mortimer, calla ya!”, la digan ellos en boca de los personajes, que van desde la voz aguda de la madre hasta la voz grave de los policías.

Esta semana he tenido ocasión de trabajar este cuento con los alumnos de tercero y aunque parezca que son alumnos bastante mayores para este cuento, les ha encantado participar y hacer todos los elementos (escaleras subiendo y bajando y la canción), y hay que decir que se han reído con ganas en algunos momentos. Me he ayudado de un xilófono para la escala diatónica y de la proyección en la pantalla de las ilustraciones del cuento, ya que lo compré por internet en formato digital.

Podéis imaginar que el cuento está en inglés. De hecho, abajo podéis escuchar el cuento contado por el mismo autor, Robert Munsch, y también otro vídeo donde una niña enseña el libro y lo lee (para que veáis las ilustraciones, que son muy graciosas y están muy bien hechas por Michael Martchenko.

Yo he hecho una adaptación al valenciano, añadiendo el efecto de subir las escaleras con la escala diatónica y cambiando la canción por una canción alemana que es más melódica. Dejo el documento en pdf con la canción por si queréis usarlo.

Learning Apps: haciendo juegos y actividades para los alumnos

¿Queréis jugar un poco? Aquí os dejo esta actividad para unir instrumentos de percusión con sus respectivos sonidos. Esta actividad forma parte de un descubrimiento hecho recientemente: Learning Apps, una fantástica página donde se pueden hacer actividades on-line.

Hacer radio en el colegio con un iPad: iRig Pro, una interfaz de audio muy útil

Hoy quiero hablar de un dispositivo que me compré ya hace un par de años pero que durante este tiempo me ha facilitado mucho mi labor, tanto personal como docente. Hace mucho tiempo que estoy interesada en llevar la radio al aula, tanto de música como mi aula de tutoría, ya que creo que es un recurso con infinitas posibilidades (algún dia me gustaría escribir un post sobre los beneficios de la radio en el mundo de la educación, aunque supongo que seria largo y ya hay mucha gente que ha escrito sobre ello).

Mis dudas sobre ellos fueron todas técnicas, ya que se me ocurrían infinidad de actividades para el aula, pero no entendía demasiado bien con qué medios podía yo hacer radio, ni cómo se conectaban al ordenador, etc.

La primera duda y la más importante: ¿cómo conecto un micrófono al macbook o al ipad?

Cable XLR

Bien, ahora, cuando hago radio con los alumnos de segundo, lo puedo hacer de dos maneras: utilizando una mesa de mezclas que compré para el colegio que me permite conectar un micrófono o cualquier dispositivo con conexión XLR.  Esta opción es muy interesante para conectar varios micrófonos con esta conexión (al lado tenéis la fotografía de lo que es una conexión XLR), o bien otros instrumentos; y la mesa de mezclas va conectada al ordenador mediante un cable USB (muy importante, si estáis pensando en adquirir una mesa de mezclas, que se conecte por USB al ordenador).

Las mesas de mezclas pueden asustar un poco al principio por la cantidad de botones que llevan, y si, estando como yo hace unos años, la persona que va a usarla no tiene ni idea de nada relacionado con la técnica del sonido. Pero de verdad os digo que es relativamente fácil usarlas una vez te pones a mirar para qué sirve cada control, ya que muchos se van a dejar en una posición fija.

La segunda manera, y aquí viene lo interesante del asunto, es conectar el micrófono XLR con el macbook o el ipad con un dispositivo que se llama iRig Pro, una interfaz de audio/MIDI que nos hace la misma función que una mesa de mezclas, para hacer radio, y que podemos llevar en el bolsillo. El tamaño es el que podéis ver en la página web, y es extremadamente fácil y efectivo a la hora de grabar, solamente tiene dos botones:

  • La rosca de la ganancia, para darle más ganancia o menos al sonido que entrará por el micro, con dos indicadores led arriba y abajo del nombre que nos indican si está encendido (el led verde de abajo) y si hemos de bajar la ganancia porque el sonido está saturando (el led de arriba es azul y se vuelve rojo cuando satura).
  • Un botón lateral que sirve para activarlo si conectamos un micro de condensador. Los micros de condensador, si no sabéis lo que son, necesitan una alimentación eléctrica “extra”, así que necesitan que las interfaces de audio, o mesas de mezclas a donde los conectemos, estén preparadas para dar esta energía que necesitan. Los micros de condensador son normalmente más caros que los normales y no es necesario hilar tan fino para hacer radio, pero no está de más que la mesa de mezclas o que esta inferfaz iRig venga preparada por si algún dia nos hace falta conectar uno.

    Botón para micros de condensador

Con este aparato ya podemos conectar un micro de mediana/alta calidad y hacer un programa de radio en condiciones. Una ventaja muy grande que nos da este dispositivo es que está preparado para los dispositivos de Apple, ya que viene con tres cables: uno para conectarlo al macbook (por USB), otro con el iPad o iPhone (lightning) y otro con los iPad y iPhone viejos (el conector más ancho que utilizaban antes). También hay que tener en cuenta que el iRig necesita una pila para funcionar.

He aquí, pues el montaje para hacer radio:

Ventajas del iRig:

  • Es muy fácil de usar, incluso para personas que, como yo, no tienen demasiada idea, ya que tiene los botones justos y necesarios para hacer algo de calidad sin demasiado lío de cables y de controles.
  • Es portátil, el iRig cabe en el bolsillo, con lo cual eso supone una ventaja dependiendo de si en clase podemos dedicar un rincón a la radio o no. En mi caso, esto es difícil porque en las aulas donde trabajo estoy continuamente entrando y saliendo y la usa mucha más gente, con lo que sacar y guardar este material en un momento dado, incluso con los niños de primaria en clase, es muy fácil y para mi supone una ventaja grande.
  • La calidad, si uno se gasta algunos cuartos y compra un buen micro, esta muy muy bien. En mi caso, el micrófono Shure que veis en la imagen fue la recomendación de un amigo técnico de sonido de un micrófono de buena marca y no excesivamente caro (unos 100 euros más o menos), y valió mucho la pena ya que las grabaciones salen nítidas, apenas le entra ruido. Es un micro cardioide, podéis buscar más información en la red.
  • Funciona con infinidad de apps: tiene su app propia para grabar que se puede bajar y certificar mediante la compra del producto, aunque yo la utilizo siempre con el GarageBand, que me reconoce el dispositivo sin problemas, nada más conectarlo. Puedo activar y desactivar la monitorización fácilmente. En el macbook pro lo uso con el Audacity y con el Audition y tampoco tengo problemas.

Desventajas del iRig:

Micrófono de condensador
  • Si queréis hacer algo más allá de conectar un solo micro con este dispositivo no se puede hacer, ya que sólo tiene una entrada XLR, para un solo canal. En eso tiene mucha ventaja la mesa de mezclas que tengo en música con 4 canales. Existe una versión del iRig con dos canales XLR, pero es más cara.
  • Es cierto que cuando hacemos radio con los niños, el rincón de audio con el micro y con la mesa de mezclas es mucho más “impresionante” para ellos. Tengo la experiencia de haber traído a clase la mesa de mezclas con el ordenador y conectar el micro de condensador que tengo en casa (que podéis ver a la derecha), y es cierto que los niños alucinan, sobretodo cuando les pones los cascos y se ven delante de todo este tinglado que acabo de describir. Es decir, la “ambientación” en radio es importante. Claro está que el iRig es muy discreto y no nos da tanto esa ambientación de “radio de verdad” que trasmite una mesa de mezclas con todos sus controles. Aún así, quizá este aspecto, a veces, hace falta sacrificarlo en pos de la portabilidad del producto.

Espero que este artículo haya servido para clarificar dudas, animar a hacer radio en el aula y conocer un poco más los medios de los que podemos disponer para hacerlo.

¿Y vosotros qué? ¿Hacéis radio en vuestros colegios? ¿Lo habéis pensado alguna vez? ¿Qué dificultades o qué ventajas veis para hacer o no hacer radio? ¡Animaos y dejad un comentario!

Trabajando el ritmo con churros de piscina

Materiales:

  • Churros de piscina de distintos colores
  • Rotuladores permanentes de color negro de punta gruesa
  • Cuerda de almenos 22mm de diámetro
  • Cuchillo o guillotina

Instrucciones:

Cortar los churros de piscinas atendiendo estas medidas:

  • A la negra y a todas las células rítmicas de una pulsación les asignaremos un trozo de 8 cm. Eso significa que a partir de esta medida, las distintas duraciones de los otros ritmos estarán en proporción: la blanca será un trozo de 16 cm, la redonda de 32, blanca en puntillo de 24, la corchea de 4, la semicorchea de 2.
  • Podemos optar por hacer células rítmicas de una pulsación (pareja de negras, cuatro semicorcheas, ritmos como el tim-ri, el triola, el ti-tiri…) para cursos como 3o. Recordemos que cuando hablamos de primer ciclo e incluso de 3o, los alumnos todavía no han trabajado ni tienen noción de las fracciones. La división de 1/2 pulsación (4 cm) o 1/4 de pulsación (2 cm) seria para segundo y tercer ciclos. En mi caso, yo he hecho los dos juegos que dividiré en cajas diferentes para poder trabajar así cada nivel de primaria.
  • La elección de colores es aleatoria, es decir, no he asignado un color concreto a una figura ni a una duración. Lo único que sí he establecido es un solo color para los elementos que no son ritmos: la clave de sol, el compas, las líneas divisorias y la doble barra final. La clave y la indicación de compás miden 4 cm y las líneas y dobles barras miden 2 cm, y todas ellas las he hecho con el churro de color amarillo para que resalten entre el resto de colores. Lo he hecho porque son elementos nuevos que se introducen en tercero y que tienen que aprender tanto para leer patrones rítmicos como rítmico-melódicos.
  • Es importante fijarse bien en los churros que se compran. Hay algunos en las tiendas que no están agujereados, pero nosotros tenemos de comprarlos con agujeros para así poder pasar una cuerda y enlazar todos los ritmos.

Una vez hecho el material hay que pasar una cuerda por dentro de los churros para poder hacer serie rítmica. También se puede poner velcro en la parte de atrás de los churros y así engancharlos en una superfície o mural, tal y como me han sugerido por facebook. Es también una buena idea porque la cuerda debe ser bastante gruesa como para que el churro no se dé la vuelta e impida que los alumnos puedan leer bien el ritmo, y si no encontráis, el velcro es una buena solución.

Actividades:

Hay muchas actividades que se pueden hacer. Aquí abajo he hecho un cuadro con algunas actividades que se podrían hacer combinando diferentes agrupaciones de los alumnos y distintas maneras de interpretar las series rítmicas. Para ampliar la imagen, haced clic sobre ella.

Triar una temàtica per a l’aula de música

Tots sabem que l’àrea de música està molt limitada per horari, de manera que sovint ens trobem que els alumnes es “desvinculen” fàcilment de la línia d’ensenyament de la nostra àrea. És en els més menuts de primària en els que més costa vincular una classe amb la següent quan entre una i altra hi ha una setmana de temps.

Per esta raó és per la que sempre he intentat vincular cadascun dels cursos de primària amb una temàtica. En els cursos d’infantil, quan hi treballava, m’adaptava als projectes que es treballaven amb les tutores, ja que considero que no es pot trencar una dinàmica tan bona com la dels projectes, i ens beneficiem de la motivació que mostren els xiquets.

En primària, en el meu cas, estructuro els cursos on imparteixo música de la següent manera:

  • 3r: Instruments occidentals. Cada trimestre treballem una família d’instruments.
  • 4t: Músiques del món. Cada trimestre ens dediquem a estudiar un o dos continentes del món.
  • 5é: Música tradicional. Música tradicional de la comunitat valenciana i música del barroc i del classicisme.
  • 6é: Música dels segles XX i XXI. Impressionisme i música contemporània, música popular i instruments dels segles XX i XXI.

No cal dir que a la nostra escola les dos especialistes de música que fem classes no utilitzem llibres, això ens dona molta llibertat per a organitzar teatres, danses, grups instrumentals… de manera que estos continguts es treballen d’una manera molt vivencial.

I vosaltres, com distribuiu els cursos? Utilitzeu algun fil conductor o ho feu d’un altra manera?

Xis i pum van a l’escola

Avui vull parlar d’un disc que he adquirit recentment fet per gent de la nostra terreta, gent de Castelló. Es tracta de Xis i Pum van a l’escola. Les cançons tracten sobre els temes més habituals de l’escola en les etapes d’infantil i primer cicle de primària: les rutines, el temps, el calendari… És un disc fet amb un gust especial, amb música i interpretació de molta qualitat. Podeu adquirir-lo des de la seua pàgina oficial, fent clic damunt la imatge que teniu a baix.

Aprenentatge cooperatiu per a aprendre llenguatge musical

Tots sabem que certs aprenentatges (sigue en l’àrea que sigue) són més difícils d’aprendre que altres, i que, per norma general, ens costa més que els alumnes els interioritzen o els aprenguen. En el llenguatge musical crec que tots o quasi tots els mestres de música estem igual, ens esforcem en repassar les notes musicals, les figures rítmiques, la teoria dels compassos… els conceptes més “matemàtics” de la nostra àrea.

El treball cooperatiu pot ajudar molt a que l’aprenentatge del llenguatge musical sigue molt més significatiu i rellevant per als alumnes. Jo personalment tinc ben comprovada la diferència entre fer una classe “magistral” de llenguatge musical i fer-ne una més vivencial i amb el treball cooperatiu i la diferència és abismal.

Què hem fet esta setmana amb els alumnes?

Els alumnes de 3r estan començant a veure què és això del compàs, com s’estructuren els ritmes a la partitura i quins elements ens fan falta.

Primer, vam començar amb l’explicació i el recordatori d’alguns conceptes que ells ja coneixien de 1r i 2n: la clau de sol i la seua col·locació, i els ritmes bàsics (negra, parella de corxeres, silenci de negra i blanca). Per a repassar estos conceptes, els ritmes, vam fer un joc que als alumnes els encanta: “memòria d’elefant”. El nom me l’he inventat jo perquè es tracta de fer una sèrie de ritmes i anar afegint ritmes a la sèrie que hem de recordar. Primer jo els dic els ritmes poc a poc (primer faig ritmes en dos pulsacions, després canto estes dos i afegeixo dos més, etc.). Utilitzant la dactilorrítmia, que va molt, però que molt bé, per a aquest joc, els alumnes van arribar a cantar de memòria 15 pulsacions amb els ritmes anomenats anteriorment.

Una segona part d’este joc de “Memòria d’elefant” és que ells mateixos, per equips, juguen: comença un membre de l’equip cantant dos pulsacions amb els ritmes que vol i després el següent ha de cantar els del primer company i dos més (els seus propis), i així fins arribar a l’últim membre del grup, que ha de recordar tots els ritmes.

Per a fer estos dos jocs cal aconseguir que els alumnes estiguen en un estat de concentració important, ja que si no, és impossible jugar. Però ja dic que als alumnes els encanten estos dos jocs.

Següent pas: vam explicar que de la mateixa manera que les lletres s’uneixen en paraules, el ritmes s’uneixen en estructures més grans per a poder escriure’s a la partitura i formar cançons. Estes estructures són els compassos. Esta comparació amb les lletres i les paraules va molt bé per a què comprenguen que els compassos són maneres d’agrupar els ritmes per tal que tinguen un sentit, tal i com fan les paraules. Amb esta explicació ells comprenen molt bé el concepte de compas.

Després d’explicar com s’escriuen els compassos amb els elements principals de la partitura (el compas i les línies divisòries), expliquem la feina que faran en grup.

Utilitzaran un full per grup, que és el que podeu vore a la dreta. Començaran escrivint els noms de tots ells. En el nostre cas, hem fet 6 grups de 4 persones, però es podrien fer grups de 5.

Normes de treballar en grup. Només anem a remarcar molt bé dos normes per a què el funcionament de la sessió siga adequat:

  • Atendrem a la paraula PARADA, que és una paraula “màgica”. Quan la diga la mestra, de seguida, deixarem tot el que estem fent en eixe moment, ja que la paraula “parada” vol dir que la mestra ens ha de dir algo important a tots els grups. Esta part s’ha de remarcar molt, ja que els costa un poquet automatitzar la reacció inmediata a esta paraula. Si insistiu en treballar esta paraula d’una manera molt disciplinada, els resultats a llarg plaç són molt profitosos, ja que ells aprenen a fer cas a esta paraula per a tot.
  • Quan estarem treballant hem de mantindre un to de veu fluix i adequat. En el cas en què vegem que un company puja la veu, li podem dir que la baixe, sempre que utilitzem un to adequat i la paraula “per favor”.

Pas 1:

Cada grup tindrà un paper que girarà i cada membre haurà d’escriure dos compassos de ritmes. Cal explicar-los que primer han de marcar les pulsacions i col·locar les línies divisòries deixant espai suficient per a escriure els ritmes a dins. Si cal, es pot fer algun exemple a la pissarra per a què vegen com es fa.

Estructura cooperativa simple: foli giratori. El més important d’esta estructura és fer-los saber als alumnes que encara que ells no hagen d’escriure, si veuen que al company que li toca escriure té dubtes o no sap què escriure, han d’ajudar-lo recordant-li els ritmes bàsics o els elements del pentagrama, per tant, han d’estar pendents.

Se’ls dona un temps concret per a treballar (jo els vaig donar 15 minuts). Si dins d’este temps trobem que cal dir alguna cosa a tots els grups perquè es troben amb una dificultat comú, utilitzem la PARADA per a explicar-ho. Si no, quan s’acaba el temps, utiltitzem la PARADA per a explicar el següent pas o donar instruccions als grups que no hagen acabat encara.

Pas 2:

Cal que tot el grup llegeixe el ritme i que cadascú cante la seua part. Comença el primer que ha escrit i cada company canta i els altres 3 escolten com canta el ritmes. Si algú s’equivoca, li diem que ho torne a repetir demanant-li amb “per favor”, i si fa falta cantant-li nosaltres el ritme. Finalment, hem de poder cantar tot el ritme de la cançó tots alhora.

Estructura cooperativa simple: 1-4. És una variant del “1-2-4”, que és la estructura cooperativa simple original. En el 1-4, cada membre de l’equip canta primer la seua part i els altres l’escolten, i després saltem directament al 4 on tots canten tot el ritme sencer.

Deixem un temps específic per a fer esta part (10 o 15 minuts, depenent de quin ritme de treball porten els alumnes). Sempre els diem quant de temps tenen per a treballar.

Pas 3:

Amb palets xinesos, interpreten junts el ritme que abans han cantat (és a dir, tota la sèrie). El canten al mateix temps que toquen els palets xinesos. Les normes són les mateixes o molt paregudes que en el pas 2: si algun company no interpreta correctament algun ritme, els altres han d’ajudar-lo, fent-li repetir o bé cantant i tocant ells els ritme.

Objectiu final d’este treball:

Quan acabem amb el treball, cada grup ix al faristol del mestre a cantar i tocar el seu ritme davant de tots els companys.

Durada de tot el treball descrit: pot durar unes dos sessions. És veritat que el treball d’escriure no els resulta difícil, ja que si s’ajuden els uns als altres tal i com pretenem, de seguida entenen el que han de fer, però la primera vegada que treballen d’esta manera és interessant que nosaltres com a mestres remarquem molt bé els aspectes més importants del treball cooperatiu: les dos normes i la manera com han de treballar dins del seu grup. Realment els costa més este aspecte que no el treball musical pròpiament dit, però esta garantitzada una atenció plena i que l’aprenentatge musical s’aprén d’una manera molt més significativa i eficient.

Jo he tingut l’experiència d’explicar la teoria dels compassos de manera totalment expositiva i, des de ja fa dos anys i mig, amb el treball cooperatiu, i puc fer una comparativa dels resultats que he tingut i el que ha passat a classe amb els alumnes.

Explicar la teoria dels compassos amb una explicació acompanyada de fitxa:

  • Hi ha un seguit d’alumnes que “desconnecten” de l’explicació del mestre quan portem uns quants minuts explicant.
  • El treball individual de la fitxa també fa que estos mateixos alumnes, que abans han desconnectat, es troben en que no saben què fer i per tant segueixen “desconnectats” de la classe. D’estos alumnes, hi haurà alguns que es quedaran en “stand by”, sense fer el treball, i d’altres que potser li preguntaran a companys el què s’ha de fer amb el risc de seguir sense entendre el que cal fer, de copiar al company i per tant no entendre el què fan, o bé retrasant també el treball individual del company. D’altres es frustaran i s’enfadaran perquè no entenen el què han de fer i veuen que no poden avançar com els seus companys.
  • Hi han alumnes que entenen la teoria “a mitges”, de manera que a l’hora de posar les pulsacions en els compassos es passen (en posen més de les que cal) o bé no es fixen bé en escriure correctament els ritmes.
Explicar la teoria dels compassos amb treball cooperatiu:

 

  • Cap alumne desconnecta de les explicacions del mestre ni de les dels companys. Els alumnes més conflictius o que mostren poc interés generalment, mostren molt més interés quan veuen que han de colaborar amb els companys.
  • Tots els alumnes entenen millor els continguts i el què han de fer. Els que no entenen alguna cosa són ajudats pels companys, la qual és també una part del treball. Els membres del grup és senteixen corresponsables dels altres, en este sentit, per tant no hi ha sensació de que fan “trampa” ajudant als altres, ja que és una instrucció donada expressament pel mestre. No hi ha sensació de frustració per no poder fer la feina.
  • Hi ha molts menys alumnes que no entenguen la teoria, ja que el vore treballar als companys els fa assolir millor els continguts i quan ho han de fer ells, apart de que posen molta més atenció en fer-ho correctament, ja tenen la visió prèvia de haver-ho vist fer als altres. He notat que hi ha molts menys alumnes que s’equivoquen en posar el número correcte de pulsacions en cada compas.

Conclusions:

Esta experiència no pretén demostrar que el treball cooperatiu siga un camí de roses. De fet, no es podria classificar ni així, ja que el treball cooperatiu com a tal ha de ser sistemàtic, amb un pla d’equip i amb uns grups ben establerts. Esta és només una experiència d’un parell de sessions de música on els alumnes aprenen d’una manera diferent utilitzant algunes estructures cooperatives simples pròpies del treball cooperatiu.

Van sorgir problemes durant les sessions? Clar que sí. Sempre que treballem d’esta manera hem d’assumir que eixirà algun tipus de conflicte que inclús no té res a vore amb els continguts, sino amb les relacions que s’estableixen entre els membres del grup. Hi ha alumnes als què els resulta difícil rebre crítiques, fins i tot si són constructives, d’altres que tot i la dinàmica establerta tenen problemes d’atenció i de concentració. D’altres que volen controlar tot el treball i els costa “delegar” part de la feina en els companys…

Estos problemes, però, no els hem de vore més que com a oportunitats per a què els nostres alumnes es formen en una vessant personal i social que també necessita la seua atenció i el seu treball. Estos problemes són necessaris perquè no hi ha cap teoria que ajude a resoldre els problemes millor que trobant-se’ls u mateix i crear unes estratègies pròpies per a tractar-los, i ahí és on el treball cooperatiu amb la guia del mestre té molt a dir sobre la manera de resoldre estos problemes que té cada xiquet i xiqueta.